En el centenari de la mort de Joan Maragall, us deixem aquest poema per desitjar-vos bones festes!
ELS NÚVOLS DE NADAL
Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s'estenen,
a la llum de la posta suaus s'encenen
i de nit deixen veure algun estel.
És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.
Ai, nit que vas passant silenciosa;
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
ai, llum que no ets enlloc misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!
Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats,
i em veureu com infant que somnia,
que riu a lo que veu amb els ulls aclucats.
Joan Maragall
27 de des. 2011
15 de des. 2011
Després de "la fi" comencem l'any amb aires nous!
L'últim dia que ens vam trobar, l'1 de desembre, va ser per comentar la lectura de l'obra de David Monteagudo Fin. Demanem disculpes per no haver actualitzat el bloc amb anterioritat, però ens ha estat impossible.
Volem deixar constància que la tertúlia sobre Fin va donar molt de si, amb opinions de tota mena, des d'aquells a qui la lectura va enganxar molt des del principi fins als que el van llegir per veure com es resolia la intriga, sense deixar de banda aquells a qui no va acabar de convèncer. A més, es van manifestar diverses opinions sobre el final de la novel·la, que no revelarem per no aixafar-lo a cap dels lectors que encara no hi han arribat. Trobareu més informació sobre la sessió al bloc conjunt dels clubs de lectura http://elsnostresclubs.wordpress.com.
Aquesta entrada, però, va bàsicament destinada a desitjar-vos bones festes i recordar-vos que el proper llibre que comentarem a les tertúlies serà Lluna de paper, d'Andrea Camilleri, no sense abans fer una "sessió extra de Nadal" per comentar uns textos de dones que han estat maltractades, com un dels actes del dia contra la violència de gènere. Això serà avui, 15 de desembre, a les 19.00 hores a la Biblioteca. Us hi esperem!
Ens retrobarem, doncs, el 26 de gener amb Andrea Camilleri i les seves intrigues a la cartera del nou any. Esperem que tingueu unes molt bones festes!!!!
Volem deixar constància que la tertúlia sobre Fin va donar molt de si, amb opinions de tota mena, des d'aquells a qui la lectura va enganxar molt des del principi fins als que el van llegir per veure com es resolia la intriga, sense deixar de banda aquells a qui no va acabar de convèncer. A més, es van manifestar diverses opinions sobre el final de la novel·la, que no revelarem per no aixafar-lo a cap dels lectors que encara no hi han arribat. Trobareu més informació sobre la sessió al bloc conjunt dels clubs de lectura http://elsnostresclubs.wordpress.com.
Aquesta entrada, però, va bàsicament destinada a desitjar-vos bones festes i recordar-vos que el proper llibre que comentarem a les tertúlies serà Lluna de paper, d'Andrea Camilleri, no sense abans fer una "sessió extra de Nadal" per comentar uns textos de dones que han estat maltractades, com un dels actes del dia contra la violència de gènere. Això serà avui, 15 de desembre, a les 19.00 hores a la Biblioteca. Us hi esperem!
Ens retrobarem, doncs, el 26 de gener amb Andrea Camilleri i les seves intrigues a la cartera del nou any. Esperem que tingueu unes molt bones festes!!!!
9 d’oct. 2011
'La tieta Mame' ens visita
Després del retrobament dels membres de les tertúlies literàries i de compartir el possible calendari que seguirem si no hi ha entrebancs, us recordem que ens retrobarem el dia 27 d'octubre per posar en comú tot allò que ens hagi suggerit el llibre de Patrick Dennis La tieta Mame. Esperem que en disfruteu la lectura!
A la novel·la de Dennis veurem com un nen de deu anys es queda orfe a la poc edificant Amèrica del 1920 i és posat sota la potestat d’una dama excèntrica, obsessionada per estar à la page, vital, capritxosa, seductora i adorable. Al seu costat, passarà els trenta anys següents immers en una espiral incessant de festes, amors, aventures i diversos cops de fortuna.
Curiosament, Patrick Dennis, pseudònim d’Edward Everett Tanner III i icona de la bohèmia de Nova York, va veure com La tieta Mame era rebutjada per dinou editors, però quan la novel·la es va publicar finalment el 1955 va resultar un gran èxit de vendes, fins al punt que es va mantenir 112 setmanes en la llista dels deu llibres més venuts del New York Times. Amb això, Dennis es va acabar convertint inopinadament en un dels escriptors nord-americans més populars dels anys cinquanta i seixanta del segle XX.
A la novel·la de Dennis veurem com un nen de deu anys es queda orfe a la poc edificant Amèrica del 1920 i és posat sota la potestat d’una dama excèntrica, obsessionada per estar à la page, vital, capritxosa, seductora i adorable. Al seu costat, passarà els trenta anys següents immers en una espiral incessant de festes, amors, aventures i diversos cops de fortuna.
Curiosament, Patrick Dennis, pseudònim d’Edward Everett Tanner III i icona de la bohèmia de Nova York, va veure com La tieta Mame era rebutjada per dinou editors, però quan la novel·la es va publicar finalment el 1955 va resultar un gran èxit de vendes, fins al punt que es va mantenir 112 setmanes en la llista dels deu llibres més venuts del New York Times. Amb això, Dennis es va acabar convertint inopinadament en un dels escriptors nord-americans més populars dels anys cinquanta i seixanta del segle XX.
8 de set. 2011
Jaume Cabré "es confessa"
Mentre esperem l'inici del curs 11-12, que serà el dijous 29 de setembre a les 7 del vespre, us passem una informació sobre la publicació de la nova obra de Jaume Cabré. Esperem que la pogueu llegir i que en gaudiu la lectura.
Després de set anys de la publicació de la seva última novel·la de gran èxit internacional, Les veus del Pamano, Jaume Cabré torna a treure al mercat una nova novel·la, Jo confesso. La novel·la viatja de l'Eixample de Barcelona al Congo i del segle XX al XIII en forma de confessió de la mà de Adrià Ardèvol, un fill superdotat d'una família burgesa barcelonina criat sense amor.
Jo confesso és una llarga confessió en forma de novel·la protagonitzada per Adrià Ardèvol. L'Adrià manté una relació freda amb el seu pare, un antiquari misteriós, i amb la seva mare, que no l'entén.
Vegeu la crítica de Joan Josep Isern a la pàgina de Vilaweb.
També podeu veure el vídeo de BTV de la presentació del llibre.
www.btvnoticies.cat
Fins molt aviat!
Després de set anys de la publicació de la seva última novel·la de gran èxit internacional, Les veus del Pamano, Jaume Cabré torna a treure al mercat una nova novel·la, Jo confesso. La novel·la viatja de l'Eixample de Barcelona al Congo i del segle XX al XIII en forma de confessió de la mà de Adrià Ardèvol, un fill superdotat d'una família burgesa barcelonina criat sense amor.
Jo confesso és una llarga confessió en forma de novel·la protagonitzada per Adrià Ardèvol. L'Adrià manté una relació freda amb el seu pare, un antiquari misteriós, i amb la seva mare, que no l'entén.
Vegeu la crítica de Joan Josep Isern a la pàgina de Vilaweb.
També podeu veure el vídeo de BTV de la presentació del llibre.
www.btvnoticies.cat
Fins molt aviat!
15 d’ag. 2011
Prepareu-vos!
Ara que ja comencem a intuir a l'horitzó el final de les vacances d'estiu, recollim a continuació les propostes que van sortir en la trobada amb què vam acomiadar el curs a La Margaridoia el 16 de juny. Així també ens servirà per preparar-nos per al nou curs que iniciarem al setembre, tot i que cal tenir en compte que tot dependrà de la disponibilitat dels llibres que volem llegir. En qualsevol cas, són propostes que també podeu llegir pel vostre compte.
La tía Mame, de Patrick Dennis
Riña de gatos, d'Eduardo Mendoza
Los ojos amarillos de los cocodrilos, de Katryn Pancol
Las murallas de Harar, de Camilla Gibb
Tòquio Blues, de Haruki Murakami
Pabellones lejanos, de Mary Margaret Kaye
A més, us recordem que al novembre llegirem Fin, del vilafranquí David Monteagudo, per tal de participar a finals de curs en la trobada que es farà de clubs de lectura a Vilafranca, a la qual assistirà l'autor.
De moment, però, aprofiteu els dies de vacances que us quedin i si pot ser amb un llibre al costat millor, no trobeu?
Bones vacances i fins al setembre!
La tía Mame, de Patrick Dennis
Riña de gatos, d'Eduardo Mendoza
Los ojos amarillos de los cocodrilos, de Katryn Pancol
Las murallas de Harar, de Camilla Gibb
Tòquio Blues, de Haruki Murakami
Pabellones lejanos, de Mary Margaret Kaye
A més, us recordem que al novembre llegirem Fin, del vilafranquí David Monteagudo, per tal de participar a finals de curs en la trobada que es farà de clubs de lectura a Vilafranca, a la qual assistirà l'autor.
De moment, però, aprofiteu els dies de vacances que us quedin i si pot ser amb un llibre al costat millor, no trobeu?
Bones vacances i fins al setembre!
1 de juny 2011
El 16 de juny acabem el curs
Hola a tots i totes, després de la sessió sobre el llibre Criadas y señoras, ja arribem a final de curs i per acomiadar-nos hem decidit fer una petita sortida. Ens trobarem el dijous 16 de juny a les set del vespre al davant de la Biblioteca per anar passejant pel parc del Foix i fer petar la xerrada a La Margaridoia, on esperem que feu les vostres propostes o suggeriments per al curs vinent.
No hi falteu! Us hi esperem!
No hi falteu! Us hi esperem!
5 de maig 2011
Continuem amb 'Criadas y señoras'
Després de la gran assistència de públic a la projecció de la pel·lícula Mis tardes con Margueritte (gràcies, també, als i les alumnes de l'Escola d'Adults), i de la breu xerrada que vam mantenir al final, ara ens tornarem a trobar el dijous 26 de maig a les 7 del vespre per comentar i compartir la lectura de Criadas y señoras, de Kathryn Stockett.
Aquesta és la primera novel·la de Stockett i està inspirada en la relació que mantenia amb la seva assistenta.
Criadas y señoras se situa al 1962. Les protagonistes són tres dones que faran un pas decisiu que canviarà les seves vides i la de molta gent. En primer lloc hi ha la senyoreta Skeeter, de vint-i-dos anys, que ha tornat a casa seva a Jackson, al sud dels Estats Units, després d'acabar els seus estudis a la Universitat de Mississipí. La seva mare no descansarà fins que no vegi la seva filla amb una aliança a la mà. En segon lloc tenim l’Aibileen, una dona sàvia i imponent que ha criat disset nens blancs. Després de perdre el seu propi fill, que va morir mentre els seus capatassos blancs miraven cap a una altra banda, sent que alguna cosa ha canviat al seu interior. Es bolca en l'educació de la petita nena que té al seu càrrec, tot i que és conscient que les acabaran separant amb el temps. Finalment hi ha la Minny, la millor amiga de l’Aibileen, és baixeta, grassoneta i probablement la dona amb la llengua més llarga de tot Mississipí. Cuina com ningú, però no pot controlar les seves paraules, així que perd una feina rere l'altra. Per fi sembla trobar el seu lloc treballant per a una nouvinguda que encara no coneix la seva fama. Malgrat com arriben a ser de diferents entre elles, aquestes tres dones acabaran unint-se per dur a terme un projecte clandestí que suposarà un risc per a totes.
Esperem que gaudiu amb aquesta lectura i que no falteu a la nostra propera cita!
Aquesta és la primera novel·la de Stockett i està inspirada en la relació que mantenia amb la seva assistenta.
Criadas y señoras se situa al 1962. Les protagonistes són tres dones que faran un pas decisiu que canviarà les seves vides i la de molta gent. En primer lloc hi ha la senyoreta Skeeter, de vint-i-dos anys, que ha tornat a casa seva a Jackson, al sud dels Estats Units, després d'acabar els seus estudis a la Universitat de Mississipí. La seva mare no descansarà fins que no vegi la seva filla amb una aliança a la mà. En segon lloc tenim l’Aibileen, una dona sàvia i imponent que ha criat disset nens blancs. Després de perdre el seu propi fill, que va morir mentre els seus capatassos blancs miraven cap a una altra banda, sent que alguna cosa ha canviat al seu interior. Es bolca en l'educació de la petita nena que té al seu càrrec, tot i que és conscient que les acabaran separant amb el temps. Finalment hi ha la Minny, la millor amiga de l’Aibileen, és baixeta, grassoneta i probablement la dona amb la llengua més llarga de tot Mississipí. Cuina com ningú, però no pot controlar les seves paraules, així que perd una feina rere l'altra. Per fi sembla trobar el seu lloc treballant per a una nouvinguda que encara no coneix la seva fama. Malgrat com arriben a ser de diferents entre elles, aquestes tres dones acabaran unint-se per dur a terme un projecte clandestí que suposarà un risc per a totes.
Esperem que gaudiu amb aquesta lectura i que no falteu a la nostra propera cita!
31 de març 2011
El 28 d'abril, cinefòrum!
Hola a tots i totes! Després de l'amena tertúlia al voltant del llibre d'Albert Espinosa, deixarem que cadascú llegeixi el que vulgui el mes d'abril perquè dedicarem la nostra sessió mensual a veure la pel·lícula Mis tardes con Marguerite. A continuació hi haurà un cinefòrum entre els assistents.
La pel·lícula es passarà a partir de les set del vespre, horari habitual de les tertúlies, el dia 28 d'abril vinent. Us hi esperem!!
La pel·lícula es passarà a partir de les set del vespre, horari habitual de les tertúlies, el dia 28 d'abril vinent. Us hi esperem!!
26 de febr. 2011
Albert Espinosa, el 31 de març
Un cop retrobades les maletes, començarem la primavera endinsant-nos en una novel·la totalment diferent de les que hem llegit fins ara. Ens retrobem, doncs, el 31 de març a les 7 del vespre a la Biblioteca per compartir les nostres impressions sobre Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo.L'autor del llibre, Albert Espinosa, enginyer industrial de formació, és guionista de teatre, cinema i televisió, actor de teatre i i director de teatre i cine. També col·labora com a columnista a El Periódico. Ha escrit el llibre El món groc.
Quan era petit Espinosa va patir un càncer i li van haver d'amputar una cama, un pulmó i part del fetge. Va passar gran part de seva infantesa a l'hospital lluitant contra aquesta malaltia. En l’època en què estudiava a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB), va començar a escriure els guions de les peces de teatre que representaven amb el grup que havia format.
Quan va finalitzar els estudis, va formar amb els seus companys estudiants o ja enginyers, els membres més antics del grup de teatre, la companyia Los Pelones. En acabar la carrera, gràcies als guions que havia escrit durant els estudis, va començar a treballar com a guionista de concursos i programes de televisió de Gestmusic. Aquesta activitat l'alternava amb la d'actor i guionista de teatre amb Los Pelones. A Espinosa el que li agradava més era actuar, però només li oferien feines com a guionista de televisió. Escriu per a TVE i TVC, on comença a destacar en sèries com Abuela de verano o El cor de la ciutat, mentre intenta fer-se un lloc al món del cinema.
Tot i així, el moment clau en què es dóna a conèixer el seu talent com a guionista té lloc a la pel·lícula Planta 4ª (2003). En aquesta obra, adaptació de la seva obra de teatre primerenca Los Pelones, explica com va ser la seva experiència a l'hospital quan va patir càncer, en què descriu una realitat que ell va viure, allunyada de la idea que viure a l'hospital és un drama.
El 2006, viu el seu any més intens com a guionista, ja que s'estrenen dues obres amb guió seu. La primera és Tu vida en 65’(premi Barcelona Cinema al millor guió), i la segona Va a ser que nadie es perfecto. En aquesta última pel·lícula, es retrata la minusvalidesa com una cosa quotidiana. El 2007 comença el rodatge de la pel·lícula del que serà el seu debut com a director cinematogràfic: No me pidas que te bese porque te besaré. El 2009, Albert Espinosa actua al Teatre Lliure de Barcelona, en una comèdia El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals escrita i dirigida per ell mateix, però per primer cop al teatre sense el grup Los Pelones.
D’altra banda, el 2010 publica el llibre Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, traduïda al català com a Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Aquest mateix any també estrena Herois, pel·lícula dirigida per Pau Freixas, de la qual és guionista, i el gener de 2011 s'inicia l'emissió a TV3 de la sèrie de televisió Polseres vermelles, que també ha guionitzat.
El protegonista de Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo en Marcos, té un do. Acaba de perdre la seva mare, una reconeguda ballarina que li ha ensenyat tot a la vida i decideix que el seu món ja no pot ser igual sense ella. Just en el moment en què donarà un gir a la seva vida, una trucada de telèfon canvia radicalment els esdeveniments.
Esperem que passeu una bona estona amb la lectura d'aquesta novel·la de difícil definció! En podeu llegir una breu crítica publicada a El País a http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Murakami/Stephen/King/elpepiespcat/20100415elpcat_13/Tes
30 de gen. 2011
"Maletes perdudes", el 24 de febrer
Hola a tots, ja hem començat amb força el retorn de les trobades mensuals. Després de parlar de la novel·la de Henning Mankell, La falsa pista, que ens va endinsar en la vida del seu personatge més famós, Kurt Wallander, i en la investigació d'uns crims ben sinistres, avancem en el nostre camí particular i ens retrobarem el dijous 24 de febrer, a les 7 del vespre, per comentar les nostres sensacions, parlar dels nostres dubtes i tot allò que ens sembli pertinent al voltant de la primera novel·la de l'escriptor català Jordi Puntí, Maletes perdudes. De ben segur que hi haurà opinions de tota mena. Us hi esperem!!!
Jordi Puntí (Manlleu, 1967) forma part d'una generació literària poc estudiada i poc divulgada, com a generació, d'escriptors formats i consolidats durant la primera dècada del segle XXI, i que voregen la quarantena. Comparteix generació amb Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès Jordà, Empar Moliner, Francesc Serés, Toni Sala, Manuel Forcano, Lolita Bosch, Màrius Serra, Manuel Baixauli… Comenta Puntí: "Som els primers que hem crescut amb el català com a llengua normalitzada. Això significa que tenim una relació amb la llengua diferent de la que tenen els escriptors anteriors a nosaltres. En la nostra generació hi ha uns quants narradors que escriuen molt bé, no solament per les històries que conten sinó també per la llengua que fan servir." [...]
Actualment Jordi Puntí col·labora en les pàgines de l'edició barcelonina d'El País per a temes culturals i esportius (especialment el futbol, una de les seves grans passions) i a l'emissora RAC-1. Forma part del faceciós col·lectiu literari Germans Miranda; amb qui ha publicat Aaaaaahhh (1998), El Barça o la vida (1999), Tocats d'amor (2000), Contes per a nenes dolentes, (2001), La vida sexual dels Germans Miranda (2002) i Adéu, Pujol (2003). Però, sens dubte, el valor més remarcable de la seva biografia professional està constituït per dos reculls de contes que han gaudit d'una molt destacada aprovació per part del públic i de la crítica. Son els llibres Pell d'armadillo (Proa, 1998), premi Fundació Enciclopèdia Catalana 1995 i premi de la Crítica Serra d'Or i Animals tristos (Empúries, 2002).
Sobre Maletes perdudes (Empúries), la seva primera novel·la, Puntí explica que "comença quan en Gabriel desapareix. Aquest home té quatre fills escampats per Europa (Barcelona, París, Londres i Frankfurt), que no es coneixen, i que es diuen tots igual: Cristòfol, Christof, Christophe i Christopher. Volia explicar com quatre germans, fills del mateix pare, però de mares diferents, nascuts a quatre països distints d'Europa, els feia feliços conèixer-se, perquè d'aquesta manera deixaven de ser fills únics. Jo ho sóc, fill únic, i em venia de gust explicar com t'ho fas quan no tens germans, com omples la teva vida interior."
El gust de l’autor pel relat també es manté en la novel·la, que abasta infinitat d'històries molt variades: des de la història d'una noia que se'n va a avortar a Londres; la soledat d'un dels germans; com vivien els orfes a la casa de la Caritat de Barcelona i la llibertat que significava sortir-ne per anar a viure en una pensió.
*Contingut reproduït i adaptat de les pàgines següents, on podeu obtenir més informació:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jordi-punti
http://www.vilaweb.cat/noticia/3693351/20100223/jordi-punti-linstint-fabulador.html
Jordi Puntí (Manlleu, 1967) forma part d'una generació literària poc estudiada i poc divulgada, com a generació, d'escriptors formats i consolidats durant la primera dècada del segle XXI, i que voregen la quarantena. Comparteix generació amb Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès Jordà, Empar Moliner, Francesc Serés, Toni Sala, Manuel Forcano, Lolita Bosch, Màrius Serra, Manuel Baixauli… Comenta Puntí: "Som els primers que hem crescut amb el català com a llengua normalitzada. Això significa que tenim una relació amb la llengua diferent de la que tenen els escriptors anteriors a nosaltres. En la nostra generació hi ha uns quants narradors que escriuen molt bé, no solament per les històries que conten sinó també per la llengua que fan servir." [...]
Actualment Jordi Puntí col·labora en les pàgines de l'edició barcelonina d'El País per a temes culturals i esportius (especialment el futbol, una de les seves grans passions) i a l'emissora RAC-1. Forma part del faceciós col·lectiu literari Germans Miranda; amb qui ha publicat Aaaaaahhh (1998), El Barça o la vida (1999), Tocats d'amor (2000), Contes per a nenes dolentes, (2001), La vida sexual dels Germans Miranda (2002) i Adéu, Pujol (2003). Però, sens dubte, el valor més remarcable de la seva biografia professional està constituït per dos reculls de contes que han gaudit d'una molt destacada aprovació per part del públic i de la crítica. Son els llibres Pell d'armadillo (Proa, 1998), premi Fundació Enciclopèdia Catalana 1995 i premi de la Crítica Serra d'Or i Animals tristos (Empúries, 2002).
Sobre Maletes perdudes (Empúries), la seva primera novel·la, Puntí explica que "comença quan en Gabriel desapareix. Aquest home té quatre fills escampats per Europa (Barcelona, París, Londres i Frankfurt), que no es coneixen, i que es diuen tots igual: Cristòfol, Christof, Christophe i Christopher. Volia explicar com quatre germans, fills del mateix pare, però de mares diferents, nascuts a quatre països distints d'Europa, els feia feliços conèixer-se, perquè d'aquesta manera deixaven de ser fills únics. Jo ho sóc, fill únic, i em venia de gust explicar com t'ho fas quan no tens germans, com omples la teva vida interior."
El gust de l’autor pel relat també es manté en la novel·la, que abasta infinitat d'històries molt variades: des de la història d'una noia que se'n va a avortar a Londres; la soledat d'un dels germans; com vivien els orfes a la casa de la Caritat de Barcelona i la llibertat que significava sortir-ne per anar a viure en una pensió.
*Contingut reproduït i adaptat de les pàgines següents, on podeu obtenir més informació:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jordi-punti
http://www.vilaweb.cat/noticia/3693351/20100223/jordi-punti-linstint-fabulador.html
27 de gen. 2011
Ja hi tornem a ser
Avui mateix, dijous 27 de gener, a les set del vespre, és el dia que reprenem el nostre calendari de les tertúlies. Han passat força dies des de l'última vegada que ens vam veure, esperem que prou perquè tothom hagi llegit el llibre de Henning Mankell, La falsa pista, i que en cas contrari s'hagi preparat una bona coartada.
Esperem que l'any "tertulià" que comencem avui sigui millor que el que hem deixat i que ens proporcioni moltes alegries, encara que siguin literàries.
Bon any 2011!
Esperem que l'any "tertulià" que comencem avui sigui millor que el que hem deixat i que ens proporcioni moltes alegries, encara que siguin literàries.
Bon any 2011!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)