El dijous 26 d’abril, Mare i filla de Jenn Díaz va ser la protagonista del club de lectura.
Algunes lectores opinen que la novel·la és senzilla, de fàcil lectura, però que els sentiments dels personatges són molt elaborats, en ocasions contradictoris, sempre marcats per la incomunicació i la tirania de les aparences i del què diran.
Mare i filla ens mostra un món fosc, com la casa (i la vida) de la Natàlia, d’emocions reprimides, de famílies incapaces de mantenir un diàleg, on la tristor i el pessimisme cobren una força inusitada. I és per això que les lectores desitjaven una mica de llum, un final més esperançador o, com a mínim, intuir que les protagonistes farien l’intent d’escapar d’aquest cúmul de situacions tòxiques.
Alguns comentaris apunten a una novel·la antiquada, plena de tòpics i amb un seguit d’opinions molt masclistes. La veu que ens diu: “les dones són com són i no s’hi pot fer res” no hi ha dubte que pretén deixar clara quina ha estat la mentalitat de moltes generacions durant dècades. Evidentment, no és l’autora qui parla. Ens trobem amb un narrador, no ja omniscient en el sentit de que ho veu tot des de fora, sinó que va més enllà i es situa en el centre mateix de la ment dels personatges, verbalitzant la seva part més íntima i de vegades fosca.
Quant a l’estil, algú va destacar que l’escriptura de Jenn Díaz és molt ràpida, i una de les seves caracerístiques és la proliferació de comes. Hi ha qui s’ha sentit incomode per aquest fet, però s’ha de reconeixer que reflecteix molt bé la manera com s’estructuren els nostres pensaments, saltant continuament d’una cosa a una altra.
Un altre aspecte que va cridar l’atenció va ser la falta de referències temporals, geogràfiques i fins i tot físiques dels personatges. Com en altres trobades, hi ha qui considera aquest fet un problema a l’hora d’endinsar-se en la història, i qui no ha trobat a faltar aquest marc perquè pensa que les relacions i els sentiments dels protagonistes són intemporals i universals.
Sigui com sigui, les elucubracions resulten inevitables i no ha estat fàcil situar la novel·la, especialment perquè alguns personatges semblen anacrònics.
Els dos que aixequen més dubtes són l’Àngela i el Doctor Ramon, no individualment, sinó per la seva coexistència. L’Àngela és una dona amb dos nens, divorciada i amb un segon marit, en Robert, del que no es separa, pels seus fills, i perquè ara sembla ser que passen una època més tranquil·la. Aquestes dades semblen quadrar amb la dècada dels vuitanta, un cop aprovada la Llei de Divorci. En canvi, el metge de la família sembla d’una altra època, molt més llunyana, perquè a en Mateu, a part de mirar-ho “amb cara de compassió” i d’encongir les espatlles dient que no sabia què li passava, no se li acut en cap moment enviar-lo a l’hospital, cosa que als anys vuitanta sembla inversemblant. En algun fragment s’esmenta que el doctor Ramon li està fent proves i més proves, suposem que a casa seva, perquè el pobre Mateu el dia que va sortir, ja anava amb els peus per davant.
Si voleu dilucidar aquest i altres dubtes, ja ho sabeu, el vuit de juny ens veiem a Sant Pere de Ribes.
